INTRODUCCIÓ AL SIMPOSI
“L’ALBUFERA ARA”
Home i Natura, lluites, treva i aliances
Per Enrique Cifres, Doctor Enginyer, valencià i compromès amb l’Albufera
Bon dia a tothom. Gracies per vindre i gracies a l’organització per
oferir-me el honor de participar en este esdeveniment i el plaer de
introduir-ho amb les meues reflexions i preocupacions.
---------
Fa vora quinze anys es va aturar el
projecte de canalització del barranc del Poyo dins del Parc de l’Albufera. Va
ser el resultar de una demanda social. La decisió va ser acompanyada del
llançament de un estudi ambiciós i amb un objectiu més ample, el
desenvolupament sostenible de l’Albufera.
En més de 200 toms va quedar l’estudi tres anys després, ple d'inventaris
de dades, càlculs, models hidràulics, químics i ecològics,
D'aqueixes milers de pàgines, la que recorde amb més carinyo és la del
pròleg que vaig fer per a la compilació de poemes de Ibn Jafaya, el poeta
valencià del s. XI, que va constituir el tom vam triar com a colofó a l'estudi.
Ibn jafaya mos donà una visió subjectiva però molt valuosa per a comprendre
el significat d’eixe espai per al poble valencià.
Malgrat el compromís de l'Agenda 21 de Rio 1992, la participació de la
societat civil no estava clarament establida però vam comprendre la necessitat
de generar una proposta consensuada pel màxim de posicions, sensibilitats,
experiències i disciplines, totes de la societat valenciana.
La participació va ser un fre al principi, trobant barreres, postures
irreconciliables, algunes inconfessables, contradiccions i posicions confuses
que van semblar impossibilitar l'avanç.
Però el grup d’experts que reunirem va treballar de valent i alguna cigonya
de l’Albufera va ajudar donar a llum a una idea mare:
“nostra meta seria recuperar una nova realitat (i dic una NOVA realitat) en
l’Albufera amb la qualitat ecològica que gaudia en els anys 60.
Va ser un debat de persones, no el resultat tècnic d'un estudi o
l'aplicació d'una doctrina saberuda i acadèmica.
Tant la visió dels nostres ancestres musulmans sobre el Xúquer i
l’Albufera, com la dels nostres coetanis en aquells grups d'experts, han sigut
per a mi els principals pilars per a la comprensió del repte, i tots dos
descansen sobre la dicotomia home-natura on el factor humà i social juga un
paper clau mitjançant el consens. Estic convençut.
----------
Encara que tothom diga que ja ho sabia,
recordem què és eixa llacuna
que tenim al costat de la ciutat de València, abraçada i compartida per dos
rius, Túria i Xúquer, com dos amants que amb ella formen un triangle amorós,
com tots, plens de disputes, rancors, traïcions, però també de plaers.
Romans i àrabs van desenvolupar regadius al voltant seu, deixant
evolucionar aqueixa “al-buhayra” o mar menor, en àrab.
Era una badia salada, poc profunda. Les corrents marines anaven creant la
restinga que l'aïllava poc a poc de la mar.
Les seues aigües salades van constituir l'ecosistema que van cantar Ibn
Jafaya pel sud i Al-Russafí pel nord fa mil anys.
Ens donava abundant pesca i accés navegable als pobles al seu al voltant, a
Balansiya inclosa, al costat de “Al-Russaf”, el palau d'estiu del rei moro que
imitava al jardí del Califa de Damasco en l'actual Russafa.
Va ser després de l'ampliació de la Sèquia Real del Xúquer cap al nord, ja
en època cristiana, quan els sobrants dels regadius van començar a alimentar la
llacuna salada amb aigua, ara dolça, del Xúquer.
La colonització agrícola del seu perímetre no va ser fàcil abans de
tancar-se definitivament la restinga i regular-se l'eixida al mar en les goles
mitjançant comportes, donant lloc a un llac d'aigua dolça, dòcil amb les
pràctiques agrícoles i l'extensió de l'arrossar.
La pesca i la flora van canviar a les d'aigua dolça, les aus van trobar un
ecosistema diferent i potser van canviar d'hàbits, de trajectes en els seus
viatges a l'Àfrica, altres la van triar per a criar…
.. i va nàixer un altre ecosistema. Bonic sens dubte, valuós també, però
artificial.
Les terres van deixar de rebre sal i la colonització es va accelerar en
temps d'aquella Espanya paupèrrima que va perdre les colònies. El tio Paloma i
els seus paisans van guanyar arrossar a la jove llacuna que va quedar nua sense
la marjal que la vestia per a donar pas al camp de cultiu que es va fer amo de
la seua ribera, alimentant als valencians amb el seu producte insígnia:
l'arròs.
----------------
Però el Túria va sorprendre a la Balansiya cristiana que havia demolit la
seua muralla, la que durant segles la estava protegint de riuades més que d'exèrcits, inundant-la quasi tota en
el 57. La solució sud va a traure al riu
de la ciutat amb qui havia conviscut més de vint segles;
..era la solució que menys anava a
molestar al desenvolupament urbanístic i econòmic de la ciutat. L'Horta
Nord era més rica, oferia millors condicions per a construir, amb sòls més
ferms, sense aiguamolls insalubres com el fangal del sud al voltant l’Albufera.
El nou llit, amb les seues autopistes, va facilitar l'accés i el ràpid
desenvolupament urbà i industrial de l’horta Sud, en detriment de la seua
germana del nord.
Van vindre emigrants de les conques altes del Túria i del Xúquer i la van
poblar a un ritme vertiginós, juntant des de Sedaví fins a Silla en un quasi
únic conglomerat urbà. Abocaments domèstics i industrials augmentaven més ràpid
que s'arbitrava el sanejament necessari.
Va fallar el pronòstic i València va créixer cap al sud.
L’Albufera es va enverinar en aqueixos primers anys 70 i va entrar en coma.
Va morir el seu zooplàncton i es va convertir en un llac moribund.
Llavors no va ser una mala notícia. Als qui sou més joves us sorprendrà que
fins a primers dels 80 es potenciava la dessecació
d'aiguamolls, zones detestables, origen de malalties. En el segle XX hi
havia paludisme (o malària) a
València i l'any 73 la Confederació Hidrogràfica del Xúquer treballava en el
pla CLOCOL de lluita contra el còlera, sí el còlera.
Encara recorde la meua visita d'estudis a les obres de dessecació de la marjal Pego-Oliva que orgullosos ens van mostrar.
Va haver de canviar molt perquè ja en el 86, es reconegueren els seus
mèrits per a ser Parc Natural,
Les patides aus que la visitaven van reclamar igualment el seu títol com
“aiguamoll RAMSAR” tres anys després.
Els dos títols i algun més posterior (ZEPA, LIC,..), li van donar noblesa
però no li van donar realment fortuna.
Encara que l’havíem creat tal com és, l’havíem enverinada, però en aquell
temps havíem seguit pescant, cultivant, regulant el seu nivell, situant auto
cines, discoteques, hotels, apartaments, hipòdroms, restaurants, ..
...mentre algun despistat la navegava amb barca veient divertit com les
carpes botaven al seu pas creient una salutació alegre el que era un desesperat
bot per trobat a l’aire l'oxigen que ja no trobaven en aqueixa aigua verda i
opaca.
Trenta anys amb la copa en la vitrina, però l’Albufera segueix en la UCI.
Alguna notícia d'una efímera transparència o l'aparició d'una mica de vegetació
macròfita ens exalta. Com quan el malalt de la UCI que meneja una parpella: No
està tot perdut, el tractament va per bon camí. La veurem prompte en
reanimació? I para quan d'alta?
---------------
Pescadors i agricultors tradicionals, caçadors, zones urbanes i indústries
a l'oest i demanda turística a l'est, demandes d'aigua llunyanes dels rius,
pressupostos per a sanejament limitats, necessitats creixents de transport, un
puixant port veí i la pròpia ciutat de València la ofeguen.
Mentre, administracions locals, autonòmiques, nacionals, col·lectius
ciutadans, ONGs i regants, cadascun amb la seua pròpia visió, tira de la corda
en una direcció.
És hora de recapitular i posar de nou les preguntes sobre la taula. S'ha
recorregut un camí, no estem en el mateix lloc. Alguns símptomes fan que puguem
ser optimistes.
En el seu 30 aniversari, el Parc Natural, que va ser artificial, ens ha
convocat als valencians a raonar, confrontar idees, valorar propostes i
sobretot establir les preguntes que ha de respondre cadascuna de les
institucions involucrades en la presa de decisions, ja siguen aïllades o
conjuntes.
---------
1. Quin urbanisme és compatible
amb la sostenibilitat del parc?
2. Com hem d'adaptar les
infraestructures?
3. Quina qualitat de les aigües
que entren al llac cal aconseguir?
4. Quanta aigua necessita i
d'on?
5. Com ajudar a recuperar la
biodiversitat?
6. Quines pràctiques agrícoles,
pesqueres i cinegètiques són sostenibles?
7. Quins usos comprometen el
seu futur?
8. Quins perills l’amenacen?
----------------
Però... i si mirem mes enllà, al futur?
com el capità del vaixell que veient núvols de tempesta a l’horitzó prepara
la nau i la tripulació per a enfrontar-la... sense esperar a que arribe se posa
a la faena.
..i què veiem com els perills mes greus a llarg terme?
• Una Megápolis amb l’Albufera con una mena de Central Park sotmès a
un brutal nivell de pressió urbana?
• Tot el Parc baix el nivell de la mar per el canvi climàtic?
• greus disputes per els recursos hidràulics reduïts?
• Qué i ha dels riscos d’aterrament?
•
La restinga sotmesa a una erosió creixent posant en
perill desaparició de la Devesa?
---------------------
Una oportunitat única d'expressar-se com a valencià interessat a cuidar
aquest paradís semi urbà que ens van
donar els nostres avantpassats, és participar en este Simposi de forma activa,
creativa i responsable.
Crec que hi a prou per raonar i portar a les institucions la veu dels que
haveu vingut per demanar-les compromisos seriosos,
..a cadascuna d’acord a les seues competències,
.. que pugan permetre entreveure un futur sostenible per l’Albufera,
perquè, siga natural o artificial, es nostra.
Eixa es la tasca del comitè científic que ha de recolzar a l’organització
d’este simposi sintetitzant els debats per traslladar al complex entramat
institucional, les nostres preocupacions, idees, propostes, etc.. com una
aportació als processos de participació ciutadana que no tenen per que
restringir-se als oficials.
Animeu se a participar activa i positivament en el debat, siga en directe o
per les xarxes socials,
..mes que res per mirar endavant, a treballar per propostes per garantir un
futur sostenible per l’Albufera.
Segur
que si som capaços de fer ho, a més dels aus que la visiten i les anguiles que
la poblen, el nostres nets mos ho agraïran.